Bòsnia i Hercegovina: pot superar el passat dividit?

Bòsnia i Hercegovina és un país que, més de dues dècades després de la fi de la guerra dels anys 90, segueix sent un trencaclosques polític i social. La seva estructura única, dividida en dues entitats —la Federació de Bòsnia i Hercegovina i la República Srpska— i el Districte de Brčko, reflecteix les tensions ètniques entre serbis, croats i bosniacs, els tres pobles constitutius de lEstat. Encara que la pau es manté, les ferides del conflicte persisteixen, i la convivència entre aquestes comunitats continua sent un desafiament diari. Aquest article explora com, malgrat les divisions històriques i polítiques, Bòsnia i Hercegovina intenta construir un futur comú, on el passat no defineixi el present. Des dels acords de Dayton fins als esforços per la reconciliació, analitzarem si aquest “tauler dividit” es pot convertir en un model de coexistència o si, per contra, les fractures ètniques segueixen sent un obstacle insuperable.

El llegat de Dayton: una pau fràgil en un Estat complex

Els Acords de Dayton, signats a 1995, van posar fi a la guerra a Bòsnia i Hercegovina, però també van asseure les bases d'un sistema polític que, en lloc d'unificar, va aprofundir les divisions ètniques. L'acord va establir un estat feble, amb institucions centrals limitades i dues entitats autònomes: la Federació de Bòsnia i Hercegovina (de majoria bosniaca i croata) i la República Srpska (de majoria sèrbia). Aquest model, dissenyat per evitar nous conflictes, ha generat una paràlisi institucional que dificulta la presa de decisions i perpetua la desconfiança entre les comunitats.

El sistema polític bosnià es basa en la representació ètnica, on els càrrecs més importants —com la Presidència tripartida— estan reservats per a un bosníac, un croat i un serbi. Tot i que això garanteix que cap comunitat quedi exclosa, també reforça la idea que l'Estat només pot funcionar si cada grup defensa els seus interessos per separat. La conseqüència és un govern ineficient, on les reformes estructurals, com les necessàries per a la integració a la Unió Europea, s'estanquen per disputes ètniques.

A més, Dayton no va resoldre qüestions clau com ara l'estatus dels refugiats, la propietat de les terres o la justícia transicional. Molts bosnians, especialment els desplaçats durant la guerra, segueixen sense poder tornar a casa seva, mentre que els responsables de crims de guerra, com Radovan Karadžić o Ratko Mladić, van ser condemnats dècades després. Aquesta impunitat parcial alimenta el ressentiment i dificulta la reconciliació.

L'economia com a camp de batalla: desenvolupament desigual i dependència externa

La divisió ètnica no només afecta la política, sinó també a l'economia de Bòsnia i Hercegovina. Les dues entitats tenen sistemes fiscals i duaners diferents, cosa que complica el comerç intern i desincentiva la inversió estrangera. Mentre la República Srpska ha buscat estrènyer llaços amb Sèrbia, la Federació ha mirat més cap a Croàcia i la UE, creant una bretxa econòmica que beneficia els uns i perjudica els altres.

La desocupació, especialment entre els joves, supera el 30% en algunes regions, i la corrupció és un problema endèmic. Molts bosnians emigren a la recerca de millors oportunitats, el que agreuja la fugida de cervells i debilita encara més l'economia. Tot i que el país ha rebut milers de milions en ajuda internacional des de la guerra, gran part d'aquests fons s'han malversat o utilitzat per a projectes que beneficien elits locals en lloc de la població.

La dependència de l'ajuda externa també ha creat una mentalitat d'assistencialisme, on les institucions prioritzen l'obtenció de fons internacionals sobre el desenvolupament de polítiques sostenibles. Sectors clau com l'agricultura o el turisme, que podrien impulsar l'economia, estan infraexplotats a causa de la manca d'inversió i de la burocràcia excessiva. Mentrestant, les diferències salarials entre les entitats generen tensions: a la República Srpska, els sous són de mitjana un 20% més baixos que a la Federació, el que alimenta el descontentament social.

Educació i memòria: com el passat modela el present

Un dels majors obstacles per a la reconciliació a Bòsnia i Hercegovina és el sistema educatiu, que en lloc d'unir, dividir. A moltes escoles, els nens bosniacs, croats i serbis estudien en aules separades, amb currículums diferents que reflecteixen narratives històriques oposades. Per exemple, a la República Srpska, els llibres de text minimitzen o justifiquen els crims comesos durant la guerra, mentre que a la Federació s'emfatitza el patiment dels bosniacs. Aquest fenomen, conegut com “dues escoles sota un mateix sostre”, perpetua els estereotips i dificulta la construcció duna identitat nacional compartida.

La memòria històrica és un altre camp de batalla. A ciutats com Sarajevo o Mostar, els monuments i museus commemoren les víctimes de cada comunitat, però poques vegades reconeixen el dolor aliè. No Srebrenica, on més de 8.000 bosniacs van ser assassinats a 1995, les autoritats sèrbies de la República Srpska han intentat negar el genocidi, mentre que a Sarajevo, el Museu del Setge recorda el patiment de la població durant el bloqueig de la ciutat. Aquestes narratives enfrontades impedeixen que les noves generacions superin el trauma de la guerra.

No obstant això, hi ha iniciatives que busquen trencar aquest cicle. Organitzacions no governamentals com Centre d'Investigació Post-Conflicte o Iniciativa Juvenil pels Drets Humans treballen amb joves de totes les comunitats per promoure el diàleg i l'educació cívica. Projectes com “Escoles sense Fronteres” busquen integrar estudiants de diferents ètnies en activitats extracurriculars, encara que el seu abast continua sent limitat. La pregunta és si aquests esforços poden contrarestar dècades d'adoctrinament ètnic.

Un futur comú o la perpetuació de les divisions?

Bòsnia i Hercegovina es troba en una cruïlla. D'una banda, la pressió de la Unió Europea perquè el país implementi reformes —com la lluita contra la corrupció o la millora de l'Estat de dret— podria servir com a catalitzador per superar les divisions ètniques. La perspectiva d'adhesió a la UE, encara que llunyana, ofereix un incentiu perquè les elits polítiques deixin de banda les seves diferències i treballin per un objectiu comú. No obstant això, el procés és lent, i cada avenç es veu obstaculitzat per disputes internes.

D'altra banda, l'auge del nacionalisme als Balcans, especialment a Sèrbia i Croàcia, amenaça de desestabilitzar la fràgil pau bosniana. Líders com Milorad Dodik, president de la República Srpska, han amenaçat repetidament amb la secessió, mentre que els partits croats exigeixen una tercera entitat per a la comunitat. Hi ha preguntes, encara que poc realistes, reflecteixen el descontentament amb l'statu quo i la manca de voluntat per construir un Estat funcional.

La societat civil i els joves juguen un paper clau en aquest escenari. Enquestes recents mostren que una majoria de bosnians, especialment els menors de 30 anys, estan cansats de les divisions ètniques i desitgen un futur més integrat. Moviments com Veritat per David (Justícia per a David), que va sorgir després de l'assassinat d'un jove a 2018, han aconseguit unir persones de totes les comunitats en protestes contra la corrupció i la impunitat. Aquests exemples demostren que, malgrat tot, hi ha un desig de canvi.

No obstant això, el camí cap a la reconciliació és llarg i ple d'obstacles. La guerra va deixar cicatrius profundes, i les institucions dissenyades per mantenir la pau han acabat per perpetuar les divisions. Bòsnia i Hercegovina continua sent un “tauler dividit”, on serbis, croats i bosniacs juguen junts, però no sempre al mateix equip. El desafiament és si, amb el temps, podran trobar regles comunes que els permetin avançar cap a un futur compartit, o si el joc continuarà sent una partida de suma zero, on l'èxit d'un vol dir la derrota de l'altre.

Conclusions: pot Bòsnia i Hercegovina superar el seu passat?

Bòsnia i Hercegovina és un país atrapat entre el passat i el futur. Els Acords de Dayton van aconseguir aturar la guerra, però no van asseure les bases per a una pau duradora. L'estructura política del país, basada en la divisió ètnica, ha generat un sistema disfuncional on la desconfiança i el nacionalisme prevalen sobre la cooperació. L'economia, fragmentada i dependent de lajuda externa, no ofereix oportunitats per a una població cada cop més desil·lusionada. Mentrestant, l'educació i la memòria històrica continuen sent eines d'adoctrinament, en lloc de ponts cap a la reconciliació.

No obstant això, no tot està perdut. La pressió de la UE, encara que lenta, podria forçar reformes que modernitzin l'Estat i redueixin les divisions. La societat civil i els joves, farts de les elits polítiques, estan començant a exigir canvis reals. Iniciatives locals demostren que la convivència és possible, encara que el camí sigui difícil. El desafiament més gran per a Bòsnia i Hercegovina no és només superar les ferides de la guerra, sinó construir un sistema on les diferències ètniques no siguin un obstacle, sinó una riquesa.

El “tauler dividit” de Bòsnia i Hercegovina segueix en joc, però el resultat final encara no està escrit. Dependrà de si els seus líders i ciutadans escullen el camí de la confrontació o el de la cooperació. Si aconsegueixen el segon, el país podria convertir-se en un exemple de com, fins i tot després d'un conflicte devastador, és possible construir una societat més justa i inclusiva. Si fracassen, les divisions ètniques continuaran definint el futur, condemnant les noves generacions a repetir els errors del passat. La pregunta no és si Bòsnia i Hercegovina pot canviar, sinó si està disposada a fer-ho.